Punt i final (.)

Sembla que això ja s'acaba: ja hem fet totes les tasques del bloc, ja queden pocs fòrums, i anem avançant la wiki.

De fet, amb aquesta entrada ja tanco el bloc, tot i que encara hi entraré per tal de comentar a la comunitat i per veure si m'heu deixat algun missatget! ;-)

Fer aquest bloc ha estat una experiència ben diferent. Mai n'havia fet cap, i mai havia pensat que part d'una assignatura podia consistir en fer-ne un! però la veritat és que, tot i l'excepticismen que tenia al principi, ha estat prou bé!

Fins ben aviat!

Tasca 6a: La meva experiència com a aprenent en línia

No puc dir que mai hagi après llengües en línia. Tot i això, fa un parell o tres d’anys vaig anar una setmana de vacances a Bilbao, i uns dies abans vaig intentar aprendre quatre coses bàsiques d’euskera. Tot i que no es pot considerar un aprenentatge de llengües en línia, és l’experiència més similar que he viscut mai.

En aquella ocasió, simplement vaig anar buscant a través de Google algun curs bàsic gratuït, d’on només em vaig mirar les formes de salutació i acomiadament, com dir gràcies o bon profit, com preguntar on és alguna cosa, com demanar una beguda, etc. Recordo que vaig trobar un fòrum on gent que aprenia basc en línia feia preguntes, i vaig aprofitar-lo per demanar algun dubte. La veritat és que vaig aprendre només quatre coses, i a més, després no les vaig fer servir! (tenia vergonya ;-p).

Així doncs, poca cosa puc dir de l’aprenentatge de llengües en línia. Crec que els avantatges que té són els mateixos que qualsevol aprenentatge en línia: pots seguir el teu propi ritme, pots fer-ho des de casa, pots centrar-te en allò que t’interessa més i deixar allò que no t’interessa tant, etc. D’altra banda, considero que per aprendre de veritat una llengua (o qualsevol altra cosa) en línia has de ser força metòdic i organitzat. A més, segons el tipus de curs que es segueixi deu ser difícil fer alguns tipus d’activitats, com ara les d’expressió oral.

Tasca 5a: anècdota

M’agradaria acabar aquesta tasca amb una petita anècdota d’un examen d’anglès a 1r de batxillerat a l’institut. Jo era de les alumnes “bones” perquè feia anys que anava a una acadèmia, com la majoria de nosaltres, i per tant, a l’institut acostumava a treure 9/10 d’anglès, simplement perquè el que aprenia en aquelles classes ja feia temps que ho havia assolit a les classes extraescolars. Doncs bé, aquell curs tenia una professora a qui, pel que sembla, jo no li agradava gaire. Sempre em posava notables encara que matemàticament mereixia excel·lents (la seva teoria era: “si hi hagués deus, no hi hauria que hi hagués professors). Recordo un examen de listening en el qual havíem d’escoltar un gravació i respondre a unes preguntes de multiple choice. Per tal que no copiéssim, hi havia dos models d’examen. Vaig fer l’examen convençuda que havia respòs correctament a totes les qüestions, però quan ens els va retornar corregits... sorpresa! havia tret un 2! com podia ser? vaig comparar les meves respostes amb una companya i allò no em quadrava gens... finalment, després de parlar (o discutir) amb la professora, va resultar que s’havia equivocat i havia corregit el meu examen seguint la plantilla de l’altre model. Quina casualitat, no us sembla?

Tasca 5a: La meva experiència com a examinand i aprenenta avaluat de llengües

Les meves experiències pel que fa a l’avaluació en aprenentatge de llengües han estat molt “clàssiques”: sumatives, quantitatives, normatives i heteroavaluatives. En general, les avaluacions sempre eren iguals: a final de trimestre, bastant-se en allò que es suposava que havíem d’haver après, i amb una xifra (que posava el professor o la professora) i que ens deia si ho havíem aconseguit molt, poc, o gens.

És difícil dir quin tipus d’avaluació em sembla més idònia. Potser és que no m’agrada massa mullar-se, però dic el mateix que he dit en la majoria d’entrades d’aquest bloc: Depèn. Depèn de molts factors: del tipus d’aprenentatge que es dugui a terme, dels objectius que es persegueixin, de l’edat dels aprenents (si fem que un nen de 10 anys es posi una nota ell mateix, segur que es posa un 10 encara que no en tingui ni idea!), etc.

La majoria d’avaluacions que he fet han estat de progrés o assoliment, tot i que també n’he fet alguna de diagnòstic i d’adscripció. Les de diagnòstic les recordo com una cosa molt dura: la típica prova del primer dia de classe que pot fer-te sentir molt malament. D’adscripció només m’he fet una vegada, per fer un curs intensiu de francès a l’EOI. D’avaluacions continuades n’he fet poques, i més aviat una mica falses, perquè tot i ser “continuades”, gairebé sempre han acabar amb un examen final. Que m’ho expliquin, perquè no ho entenc!

També he fet diversos exàmens de competència per accedir a certificats. Fa anys vaig fer el “First Certificate”, i recordo que a l’acadèmia ens vam preparar durant dos cursos fent gramàtica, exercicis de l’estil dels de l’examen, exercicis orals, etc. També vaig fer els quatre exàmens que permeten obtenir el DELF de francès. Els vaig fer en anys diferents, i la preparació va ser molt diferent. Feia francès a l’institut, amb una metodologia força antiga... i de tant en tant la professora en deia: ara esteu preparats per l’A1, l’anirem a fer. Després l’A2 (aquí ja es va fer enrerra molta gent), l’A3 (ja només quedàvem 4 o 5 persones a classe) i finalment, quan ja només quedava jo a les classes de francès, vam arribar a l’esperat A4, que no sé pas com vaig aprovar.

La majoria d’avaluacions que he hagut de superar (o de patir) han estat els típics exàmens escrits, alguna vegada amb tests d’elecció múltiple inclosos. A la universitat vaig començar a tenir treballs amb equip i tutories amb el professor, especialment a alemany. No recordo cap experiència memorable pel que fa a l’avaluació. Més aviat considero que l’avaluació és un petit mal tràngol pel qual hem de passar.

Pel que fa a la qüestió de si considero que he rebut avaluacions justes, diria que sí. El fet que els mètodes d’avaluació que he rebut normalment hagin estat normatius fa que realment, si ho saps aproves i si no ho saps no aproves. No sé si és un bon mètode d’aprenentatge, però suposo que és la manera més fàcil de distingir entre qui ha assolit unes competències i qui no les ha assolides.

Tasca 3a: La meva experiència com a aprenent de llengües i les diverses metodologies d'ensenyament aprenentatge

Com en la tasca anterior, en aquest cas considero que, com a aprenent de llengües, he experimentat diverses de les metodologies presentades a classe, de manera combinada. Hi ha enfocaments, això sí, que no he experimentat mai, com ara els humanistes, l’enfocament per tasques o l’enfocament cooperatiu.

Lògicament, he fet tasques cooperatives o exercicis concrets semblants als que proposen aquestes metodologies, però mai he fet un curs basat en aquests principis. Tampoc he experimentat el mètode audiolingual.

Pel que fa als altres mètodes, em sembla que més o menys els he experimentat tots. El de gramàtica-traducció l’he utilitzat moltes vegades en exercicis concrets tant en anglès com en francès i alemany. Per exemple, el darrer trimestre, a l’assignatura Traducció C-A (alemany-català) II, fèiem desenes d’exercicis de traducció amb la finalitat d’aprendre aspectes concrets de la gramàtica alemanya. Aquest mètode, però, també l’havia utilitzat en les classes de llengua estrangera de l’institut o les extraescolars.

També he fet algunes classes que utilitzaven el mètode directe, sobretot en els cursos extraescolars i quan ja feia cursos més o menys elevats, sobretot d’anglès. Alguns cursos teníem professors nadius que feien veure que no parlaven cap altra llengua, i a classe només utilitzàvem la llengua estrangera.

De mètode directe no n’he experimentat gaire, però sí que durant una temporada vaig fer unes classes de francès on no hi havia llibre de text i anàvem fent el que la professora considerava més adequat.

L’enfocament oral i situacional només l’he experimentat combinat amb altres metodologies.

Pel que fa a l’eficàcia, sé que m’estic mullant molt poc, però tal com he dit a la tasca 2, a mi em sembla que el millor és combinar. Centrar-se en una sola metodologia em sembla massa tancat i crec que es perden coses. Jo considero que hem d’intentar agafar allò més positiu de cada metodologia, i així fer classes que no són sempre iguals, que utilitzen diversos tipus de tasques, etc.

Considero que el més important en la metodologia per aprendre una llengua és que hi hagi una mica de tot. No serveix de res saber tota la gramàtica d’una llengua si ets incapaç de tenir-hi una conversa, i tampoc serveix de res ser capaç de pronunciar sense accent si no saps conjugar els verbs. De totes maneres, tot això també depèn molt de les necessitats de cada aprenent: no és el mateix l’anglès que necessita un traductor i l’anglès que necessita algú que pot voler anar de viatge a Anglaterra i poder-se fer entendre mínimament.

Tasca 2a: La meva experiència com a aprenent de llengües i les teories lingüístiques i psicològiques

Després d'unes setmanes de tenir el bloc una mica abandonat, torno a ser aquí! Avui, per explicar-vos el que se'ns demana a la segona tasca: parlar de la nostra experiència com a aprenents de llengües en relació a les teories lingüístiques i psicològiques.

Sincerament, se'm fa difícil relacionar la meva experiència com a aprenent de llengües amb alguna teoria en concret. Lingüísticament, em sembla que els meus professors sempre han fer servir una teoria força basada en la gramàtica tradicional, tot i que diria que sempre l'han anat combinant amb altres mètodes. Psicològicament, diria que la teoria que més han seguit els meus professors és el constructivisme. De nou, diria que mai s'han basat en una sola línia, sinó que l'han combinat amb d'altres.

Intentant pensar en exemples concrets, és inevitable tornar a parlar del ja famóss professor particular d'alemany (en vaig parlar a la primera tasca). Aquest és l'exemple més clar de gramàtica tradicional.

També recordo les classes de francès de l'institut, que eren més aviat estructuralistes. Recordeu els cassetes dels que ens ha parlat en Daniel a classe? ell ens comentava que a algunes classes on havia assistit escoltaven unes cintes de cassete i després havien de repetir el diàleg en parelles, canviar algunes paraules, etc. Bé, doncs jo feia el mateix però amb vídeos. Fins i tot de tant en tant havíem de gravar-nos representant el discurs; després l'escoltàvem tota la classe i ens corregíem entre nosaltres.


Pel que fa a la pregunta de en quines teories em sento més còmoda, em resulta molt difícil contestar. Em sembla que utilitzar una sola teoria és una mica "perillòs", i que potser és bo anar combinant. D'aquesta manera em sembla que es pot treure allò positiu de cada una d'elles.


Finalment, i responent a la pregunta de quines llengües crec que tenen metodologies més tradicionals i quines les tenen més modernes, la meva impressió és que depèn bàsicament del lloc on les aprenguis o del professor que tinguis. Tot i això, potser en les llengües més estudiades s'hi treballa més i això permet utilitzar-hi metodologies més recents.

Pseudoclasses d'anglès per riure una estona

Coneixeu "las leciones de inglés para aprender español" de Gomaespuminglish? Sort que nosaltres no vam aprendre anglès d'aquesta manera... però és innegable que són divertidíssimes! Aquí en teniu una:

http://www.youtube.com/watch?v=09yVnKShCHQ

Hello! ;-)